CONFERÈNCIA (mines antipersones)

INTRODUCCIÓ- Es calcula que hi ha més de 110 milions de mines repartides en més de 64 països (la majoria a l'Àfrica). Cada any, més de 26.000 persones moren o pateixen traumàtiques mutilacions a causa de les explosions d'aquests artefactes que no distingeixen entre combatents i població civil. Poden continuar actives durant més de 50 anys un cop acabat un conflicte. És freqüent que les zones minades no se senyalitzin, ja que les mines són llançades arbitràriament des d'avions o des de llançadores sense cap control sobre la zona on cauen. Tampoc s'elaboren gaires mapes de mines, cosa que provoca, com va passar a Bòsnia-Herzegovina, que moltes vegades els soldats en plena retirada davant una contraofensiva del contrincant fossin víctimes de les mines que ells mateixos havien col·locat prèviament.

Màquines de matar i mutilar- La mina antipersona és un dels tipus d'armament més desenvolupat i fatídicament precís de les últimes dècades. El seu objectiu principal no és matar, sinó incapacitar o ferir les víctimes, especialment la població civil. Moltes de les seves víctimes són infants. El tipus de mina antipersona més freqüent és la mina "estrellita" (gràcies al seu preu: 2.5 E), que esclata quan la víctima la trepitja directament, la qual cosa produeix l'amputació del peu o de la cama i provoca lesions greus a l'altra cama, als genitals, i fins i tot als braços. Les mines direccionals de fragmentació i les mines saltadores maten o mutilen la víctima que les acciona i fins i tot totes aquelles persones que es troben dins del seu letal radi d'acció.
Un cost personal i nacional- Dissenyades especialment per provocar greus ferides sense arribar a matar, les estadístiques indiquen que 7 de cada 10 les víctimes de les mines antipersona són civils, d’aquestes 7, 4 són nens i 3 són adults que treballen al camp o al medi natural. Després d’acabar una guerra, la presència de mines en carreteres, camins i camps de cultiu encara perdura com una amenaça constant per a la població i impedeix el retorn a la normalitat i el desenvolupament econòmic del país després del conflicte. Les mines antipersona provoquen una víctima cada 20 minuts, principalment civils, i hipotequen el desenvolupament de moltes societats ja que impedeixen explotar l'únic recurs de què disposen: el camp. En alguns països com Bòsnia-Hercegovina, Cambodja i Croàcia, on s'estan aplicant la prohibició de l'ús de mines terrestres antipersona i els requeriments de neteja de mines, així com programes de sensibilització sobre el seu perill, el nombre anual de víctimes ha disminuït de manera espectacular: més del 65 per cent.
Cost econòmic i moral- Col·locar una mina pot costar 2,5 E, però desactivar-la pot arribar a costar molt més: fins a 1000 E. Sovint són les mateixes empreses productores de mines les que proporcionen serveis de desminatge, en un cínic exercici de negoci rodó ja que estan dissenyades per mutilar, més que no pas per matar. Aquest aspecte és destacat freqüentment en la publicitat d'alguns fabricants: "és millor mutilar l'enemic que matar-lo, ja que una persona minusvàlida suposa un cost econòmic, social i moral molt més dur que el d'una persona morta". Amb els recursos actuals necessitaríem uns mil anys per a retirar totes les mines enterrades al voltant del món.
Víctimes i botxins- Els principals països productors de mines són els Estats Units, la Xina, Rússia, Israel, el Pakistan, Sud-àfrica i Corea del Nord i del Sud. Els països més afectats per aquesta plaga són Cambodja (10 milions de mines; un de cada 236 ciutadans està mutilat), Angola (9 milions de mines; un de cada 470 habitants està mutilat) Bòsnia-Herzegovina, l'Afganistan, El Salvador, Nicaragua, Colòmbia, el Sudan, Moçambic i Somàlia.

Encara queda molt per fer- L'eliminació de les 820.000 mines antipersona emmagatzemades per l'exèrcit espanyol va començar el 27 de juliol del 1998 i es va completar un any després. D'aquesta manera, el nostre país donava un pas més per al compliment del Tractat d'Ottawa.Tanmateix, les morts i les amputacions que es produeixen cada any a causa de les mines en moltes parts del planeta ens recorden que encara queda molt per fer. A nivell internacional, encara hi ha molts països que no han signat el Tractat d'Ottawa: aquest és el cas, com dèiem, d'Estats Units, Rússia, Xina o Pakistan, per citar-ne alguns, tots ells destacats productors de mines. Per aquest motiu, la campanya per l'eliminació de les mines segueix lluitant per aconseguir que més estats subscriguin el Tractat d'Ottawa i perquè els que ja l'han signat actuïn amb fermesa en el procés de destrucció i de prohibició de les mines antipersona.




Marc Fisse, Sandra Lòpez i Saskia Pareja